Viasona té indexats 4.233 grups, 10.486 àlbums i 80.634 cançons

frankfurt 2007

Òscar Briz

per si no ho sabieu - i en són mil.lions els que ho desconeixen- , enguany ens se'n anem a la fira del llibre de frankfurt en la que s'ha convidat a la cultura catalana.estem tots molt feliços de poder participar en aquesta fita.dimecres vaig estar a barcelona, a l'auditori, on es presentava tot el projecte.com que vaig arribar tard pel retràs de l'euromed, vaig poder veure l'acte com a espectador. a l'escenari de la sala pau casals hi havia unes 5 o 6 filades de cadires en les que seien músics, gent del teatre, escriptors... vaig reconeixer les cares del jordi savall, carles santos, llibert fortuny, pere gimferrer, el nostre miquel gil i d'altres, que em resultaven familiars però no aconseguia identificar. davant d'ells- elles la veritat, n'eren poques, quin món més masclista!- el conseller bargalló i el cap de l'institut ramon llull donant tota mena d'explicacions i tot just de cara a tots ells tres o quatre tires de periodistes.jo, acabat d'arribar des de la florentina, em mirava tot aquell espai espectacular i sentia el palpit de la "gran cultura", la institucional, la que compta de debò- gran sense dubte perquè hi ha 11 mil.ions de pressupost i hi viatgen més de 800 persones- des de el meu estat habituald' asilvestrament florentí.les explicacions em semblaren convincents si més no perquè vinc d'una terra on qui governa no explica públicament res més que el que li convé, o siga, gairebé res. entre d'altres em va vindre al pensament quanta diplomacia i maneres fines cal per moure's i tindre pes en el - per a mi- incomode món de les relacions públiques i la "alta cultura". jo de sovint parle més amb les meues plantes o amb el meu gos o gata que altra cosa, així que no em resulta fàcil d'intentar fer el salt, ni tan sols damunt d'un escenari per presentar cap tema!.això em portà, com altres vegades, a qüestionar-me què hòsties fa un declarat anticapitalista com jo en el món del showbiz, una contradicció que m'emprenya i potser mai no resoldré del tot. on cal ciutat hi opose natura, on cal somriures una certa sequetat possiblement producte directe de la meua timidesa, on hi ha que aprofitar per fer contactes importants em surt la vena iconoclasta i tot plegat desemboca en la idea conformista que em fa creure que així és com m'han parit . al tren, però, al llibre que vinc llegint hi surt una frase recomfortant arrant d'uns comentaris sobre lee strasberg, fundador de l' actor's studio: "ell era un home que s'adreçava als alumnes sense floritures ni convencionalismes -"no frills" que és diu en anglés- el tipus de persona del que per altra banda, es pot confiar que creu en tot el que diu"musicalment no responc al concepte de cantautor tradicional i per tant, personalment tampoc tot i que hi haja punt en comú, i molts. considere que les lletres que cante ja porten suficient informació sobre qui sóc jo, però, és evident que el sector més clàssic de l'audiència necessita i valora altament les paraules de presentació abans o després d'un tema, potser perquè no ha sabut o volgut sustituir un model que ve del passat i jo personalment considere desfasat. tot reconeixent que seria bonic trencar el gel amb el públic amb les paraules entre cançons i altres gestos de complicitat, la idiosincracia com a persona va sovint molt unida a la manera com es manifesta l'artista, exemples hi ha per tot arreu. tanmateix, com he assumit tantes altres vegades, no deixe de veure això com un nou repte, un altre pas en l'infinit camí de l'aprenentatge.