Registra't
  Sindicació   facebook   twitter

Racó Català

Rèplica a la bilis espanyolista que provoca una cançó per la Diada

9 de Setembre
La desfachatez del intelectual (Los Libros de la Catarata), d'Ignacio Sánchez Cuenca, és un assaig de recent publicació que retrata una casta d'intel·lectuals orgànics que des de les seves tribunes mediàtiques i a partir d'una autoadjudicada autoritat moral es dediquen a maltractar amb vehemència a tot aquell que no combrega com ells en qüestions polítiques i nacionals. L'excel·lència de la seva trajectòria la deformen i la converteixen en una patent de cors des de la qual s'eleven per sobre dels altres i els permet lliurar-se a l'insult descarnat i a l'ofensa més abjecta per a menystenir al particular o col·lectiu sobre qui han col·locat la diana. Són articles escrits des de la fel, que supuren ràbia, i on fien tota la brillantor -en alguns casos, únicament pedanteria- a la prosa, descuidant completament una mínima elaboració dels arguments. La víctima dels seus atacs no es mereix una refutació més o menys articulada, únicament el desdeny més feridor. Se'l tracta com un inferior, se'l li lleva qualsevol virtut i nega una mínima raó, ridiculitzant-lo fins a reduir-lo a una grotesca caricatura.

Alguns d'aquests intel·lectuals no en tenen prou amb la difusió que en fa el mitjà dels seus estirabots, necessiten més. El seu ego gegantí els empeny a fer-los circular a través de llistes de correus i les seves xarxes socials, convidant als seus seguidors a què s'uneixin a la festa de la desqualificació, i facin les seves aportacions en forma de més insults i tribut a l'excel·lència de l'amfitrió. Els seus comentaris, comparticions i m'agrades sacien l'autor, en un acte més propi d'una bacanal de Neró, per molt que el contingut exhibit, pel seu component biliar i la mala llet posterior que s'hi aboca per part dels convidats, sigui matèria més apta per un vomitorium que un menjador d'una casa noble romana.

Tots tenim al cap algun exemple de ploma sucada en verí. En aquesta línia, del que més s'ha parlat recentment és de l'article de Javier Cercas, titulat "Populismo bueno" i publicat, per descomptat, en un dels mitjans guardians de les essències -o ja hauríem de parlar de les exèquies- de la Transició i el règim del 78. A la peça ataca a Podemos i el redueix a un moviment populista, i la sensació que li queda al lector que traspassa els raonaments de Cercas és que parla d'aquesta formació política, a partir del que ha llegit o escoltat a altres opinadors i mitjans, i sense haver-se molestat a escoltar directament el què diuen els seus dirigents polítics.

El cas que ens ocupa i que ha motivat aquest article és un exabrupte pejoratiu, des del títol a l'última línia, anomenat "Titot y su pandilla", de Ramón de España, i publicat per Crónica Global. La cançó de la Diada d'aquest 2016, "Endavant les atxes", composta per en Francesc Ribera 'Titot' i en David Rosell, i interpretada per una desena de bandes catalanes, li serveix a De España per anar a mata-degolla contra els seus autors, els participants i, ja que hi és, la música en català i l'independentisme, en general.

L'article, si us el voleu estalviar, el podem resumir d'una manera menys matussera de la que està escrita. L'autor titlla "Endavant les Atxes" -que pot agradar més o no, però que és simplement una crida a participar en la Diada- de cançó "patriòtica", com a sinònim d'arnada i ultradretana. Un tipus de música, segons aquest, la de connotacions nacionals que ja no es porta, i menys a Espanya, per descomptat. A més, un dels seus autors, en Titot, canta malament. Els músics que han posat veu al tema són de poble, no de Barcelona, i òbviament, al ser rurals, no tenen ni p. idea de música, i es cita a Manel i a Mishima, com a exemples de grups que no hi han participat i que són molt bons -en això, sí que hi coincidim-, perquè ara allò que deia als noranta en "De España y su pandilla" que la música en català és tota un detritus ja no colaria i se li veuria massa el llautó. La cançó és més que dolenta -aquí entren els gustos i podria haver basat la seva crítica en la qualitat de la peça- i els músics que s'hi han implicat són en realitat uns panxacontents, conformistes i reaccionaris que hi han participat perquè només serveixen per riure-li les gràcies als polítics.

L'article de De España segueix a la perfecció el model exposat en el primer paràgraf. Coneixedor d'estar elaborant un producte que la seva audiència rebrà extasiada, es permet el luxe de sentenciar tot un seguit de bajanades, sense raonar-les massa, realitat, perquè ja li serveixen per a sustentar els seus atacs a aquests que considera genteta. A continuació, reproduïm textualment i comentem algunes de les seves ocurrències:

· "La música pop y el patriotismo nunca se han llevado muy bien (...) en Europa es pasto exclusivo de ciertas bandas fascistas de heavy metal absolutamente irrelevantes"

Exemples de música pop i patriotisme. "Irish Blood, English Hearth" de Morrissey, un tema que algú que practiqués "la desfachatez intelectual" amb tota la mala folla la podria reduir a un "mejor unidos" britànic. La futbolera "World in Motion" de New Order, clam d'ànim a Anglaterra, on es veu que, ara per ara, no existeix res més nacionalista que aquestes modernes batalles sobre un terreny de joc entre seleccions en competicions internacionals. A més al llistat li podem sumar, "Living in America" de James Brown, "America" de Neil Diamond, "Back in The USA" de Chuck Berry o "Don't Tread on Me" de Metallica, una cançó que homenatja als patriotes nordamericans que van aixecar-se en armes contra els britànics el 1775 -no volem imaginar que diria De España si la cançó anés de "catalans" contra "borbònics" i estigués situada el 1714-. També ens ve al cap Jimmie Hendrix interpretant dalt de l'escenari l'himne nacional nordamericà amb la seva guitarra o Queen que acabava els seus concerts amb l'himne de la família reial britànica i no citem "Born in the USA" perquè malgrat la seva tornada, que és el que més arriba, és una cançó crítica amb el país.

I menció a part, mereix la campanya que va fer Franz Ferdinand i altres bandes escoceses a favor de la independència d'Escòcia. Un grup, Franz Ferdinand, amb un cantant, Alex Kapranos, de pare grec, a qui ningú li va qüestionar la seva posició respecte a el referèndum d'acord amb l'origen de la seva família, tal com es fa per desgràcia des de l'unionisme espanyol, quan algú català, amb pares nascuts a la resta de l'Estat, se l'acusa de "traïdor", "venut" o "charnego agradecido" i ja no parlem de quan aquest català ha nascut fora o té un altre color de pell.

· "En España no hay novedades en el género desde los años 60, cuando se grabó Gibraltar español, de José Luis y su guitarra"

Aquí se'ns clava al cap aquella "España camisa blanca de mi esperanza" (1984) d' Ana Belén i sobretot "Mi querida España" (1975), de Cecília, un tema que la censura va reconvertir en una oda a la nació espanyola. També tenim "La otra España" (1975) de Mocedades i li recomanem que escolti grups de RAC en espanyol com División 250 o 7 Muelles. I si a Ramón de España aquestes cançons no li semblen prou patriòtiques en comparació, que ens assenyali on veu aparèixer "Catalunya", "catalans" o qualsevol exaltació a les virtuts del poble català per sobre de la resta de pobles del món a "Endavant les atxes".

· "Francesc Ribera, alias Titot, concejal de la CUP en el Ayuntamiento de Berga y líder del grupo Brams, del que lo mejor que se puede decir es que su nombre es de una sinceridad digna de aplauso (Brams quiere decir Berridos")

Parlar d'afinar, o tenir veu en un estil com la música pop, rock o derivats és ridícul. Sense ànim de comparar trajectòries, ni entrar en altres consideracions, noms com Lou Reed o Bob Dylan no han destacat mai per tenir una veu poderosa, sinó pel seu talent com a compositors, qualitat i missatge de les seves lletres, a més del carisma i personalitat.

· "No busquen a ningún músico digno porque no lo encontrarán: ni rastro de algún miembro de Mishima, Manel ni nada parecido. Los amigos de Titot militan todos en el agropop local"

Un músic per no haver nascut en una gran ciutat és menys músic . Aquesta sentència, reforçada més endavant per un "pandilla de conformistas de pueblo" o "procedencia rural" expel·leix un tuf classista que fa feredat que desqualifica al seu autor, i ho deixem aquí per no caure en Goodwin. Més enllà que Manresa, Berga, Lleida o Tortosa, alguns dels llocs de procedència no són "pueblos" ni "rurals", atribuir aptituds artístiques o intel·lectuals superiors a algú segons on ha nascut, és ridícul. La llista de grans noms de la música internacional nascuts a "entornos rurales" ha de ser gran, i és tan palmària, que no cal ni elaborar-la. Només cal apuntar que el rei del rock, Elvis Presley, va néixer a Tupelo, la vuitena ciutat de l'Estat de Mississippi, el més pobre dels Estats Units.

Pel que fa a la participació d'uns músics i no uns altres, no cal imaginar-se una conxorxa de la Catalunya rural aïllant els grans noms de la capital, sinó simplement, indagar una mica sobre els grups o mirar de pensar a si fossis tu si haguessis de fer quelcom similar. Segurament, pensaries amb amics i coneguts. Sense trencar-nos massa el cap: A l'estudi d'en David Rosell, l'altre autor de la cançó, han enregistrat els seus discos Buhos, Itaca Band i Els Catarres. En David és de Manresa, igual que Gossos. I més enllà d'amistats i coincidències als escenaris, establim un criteri dialectal i geogràfic: Crossing són de l'Empordà; Pastorets Rock i Meritxell Gené, de Lleida, i de Terres de l'Ebre, Joan Rovira, Xeic! i Pepet i Marieta.

· "Endevant les atxes (No s'ha molestat ni en reproduir correctament el nom de la cançó) es, además de una canción infame, una traición a los principios del rock and roll, que nació para poner el mundo patas arriba y enfrentarse a todos los conceptos rancios que hasta entonces se consideraban sagrados"

Podríem dissertar sobre rock i insurrecció, i apuntar noms de rockers reaccionaris i ultramuntans, perquè malgrat els estereotips interessats d'alguns mitjans i partits polítics dretans, no és incompatible ser artista amb tenir una ideologia conservadora. Els que ens interessa és aquesta sentència on acusa "Endavant les atxes" de no "enfrentarse a todos los conceptos rancios que hasta entonces se consideraban sagrados". Precisament, aquesta cançó és una crida a sumar-se a una manifestació que va contra una cosa tan essencialista, sagrada i rància, que no es pot ni discutir ni votar en referèndum, com és la "unidad de España". No és "poner el mundo patas arriba", com a mínim el "mundo" d'Espanya, demanar que s'obri -i es tanqui- aquesta qüestió d'una vegada i d'una manera tan democràtica com votar?

· "Sumarse a lo que se lleva, apuntarse a lo políticamente correcto y hacer indirectamente la pelota a los políticos es lo menos rockero que hay, por mucha camiseta, sombrerito y pendiente que se luzca"

Si atenem a les declaracions de la fiscal general de l'Estat, l'independentisme no és precisament " lo políticamente correcto", i per això se'l vol situar al marge de la legalitat, i per l'avís a navegants el que significa la suspensió del registre de formacions polítiques del Partit Democràta Català per declarar-se independentista als seus estatuts. Un articulista constitucionalista, ni a Catalunya ni a Espanya, es pot considerar transgressor i al marge de la correcció, és la quinta essència de l'Status quo, de les que coses vagin com van fins ara, que no es canviï res. Les seves idees sobre l'Estat, Espanya i contra l'independentisme estan emparades, i no perseguides pel règim i pot expressar-les en absoluta llibertat a diferents mitjans, fins i tot insultant.

De cara al futur, oberts a la crítica, agrairíem que aquests intel·lectuals que no redueixin qui no pensa com ells a una massa insulta, ni que els insultin. Que no prejutgin, que escoltin i mirin d'entendre l'objecte dels seus articles, mirar de copsar les seves idees, el que realment expressen, i no el què creuen ells que diuen. A partir d'aquest punt, tenen tota la força per a construir les seves refutacions i entrar en un sa debat d'idees.
 

Imprimir Imprimir     Enviar article Enviar     La Tafanera Technorati Delicious Facebook Google



Comentaris


No hi ha cap comentari

Per deixar comentaris has d'entrar amb el teu usuari o t'has de registrar


  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital Viasona.