Viasona té indexats 4.337 grups, 10.754 àlbums i 82.591 cançons

Tio Canya. Cançons que copsen i forgen el caràcter d'un poble

Segueix-nos a Facebook per estar al corrent de les últimes novetats

Hi ha cançons que aconsegueixen transcendir als seus creadors per a formar part per sempre del cançoner del poble. Temes que no perden vigència amb el pas del temps, ni la seva capacitat de commoure quan s'escolten. Lletres que t'impulsen a cantar-les immediatament, a sentir cadascuna de les paraules i et remouen la consciència i les entranyes. Són composicions contundents, úniques per la seva franquesa, per la seva capacitat per connectar amb l'ànima de tota una comunitat.

“Tio Canya” és una d'aquesta composicions, sense dubte. El tema senyera i més recordat d'Al Tall compleix aquest 2016, quaranta anys. Quatre dècades de vida i continua reflectint amb una precisió i una clarividència el sentir i la situació del País Valencià. Un tema escrit per Vicent Torrent abans de La Batalla de Valencià i de l'Estatut que liquidava la oficialitat de la denominació “País Valencià”. Anterior a la presidència del socialista Joan Lerma que situava com a prioritària la missió d'”ofrenar noves glòries a Espanya” que agafaria la seva màxima plenitud amb els 20 anys de foscor, espoli i autoodi de les successives majories absolutistes populars de Zaplana, Camps i Fabra.

“Tio Canya” anticipava tota aquesta ignomínia, sí, però també el ressorgiment després de l'incendi i la política de terra cremada del PP cap les senyes d'identitat pròpies i reals, d'un sotabosc netament i descomplexadament valencià representat per un nou govern i una cultura de coalició, que entre d'altres gestos importants, obre les portes del Palau de la Música de València, a aquells per qui estaven tancades, els músics i creadors de la terra.

La cançó d'Al Tall és un símbol i descriu amb un precisió i un dolor el procés de diglòssia, de substitució del valencià pel castellà que s'ha viscut al País Valencià. Com s'ha expulsat la llengua autòctona de les ciutats i s'ha arraconat als pobles, dotant-la d'un caràcter folklòric i poc culte que no es correspon amb la realitat. Una actitud de menyspreu absolut que va expressar la presidenta de Ciutadans a les Corts valencianes, Carolina Punset, en voler presentar-la com una llengua “aldeana” i inútil per a la vida moderna. Un anacronisme sense prestigi, segons la diputada Punset, condemnat a l'obsolescència.

Torrent en la lletra apunta, tot i la feina de destrucció dels seus enterradors, un ressorgiment de la llengua, un clam sobre una nova generació que la recuperarà amb orgull i esplendor, fugint del sentiment de petitesa vers ella que sentien els seus pares. Una situació que exemplifiquen els milers de valencians que tornen a parlar un idioma que l'havien sentit a casa dels avis però no a la dels pares. Els pares que han lluitat al costat d'Escola valenciana per exigir el dret estatutari que es pugui estudiar en la llengua del poble, malgrat les traves i el menysteniment institucional. I també els creadors, escriptors, poetes, actors i músics que s'han entestat en produir en valencià quan els vents, hereus del d'en Raimon, bufaven en contra per tombar-los i silenciar-los. Aquesta situació ha produït, des d'Al Tall a les fornades més actuals, bandes dures que s'han forjat davant l'adversitat, i que han anat creant i trobant plataformes, col·lectius, sales, festivals i canals de difusió per a reeixir, créixer i mostrar-se. Han teixit una escena, una indústria, un públic des del no-res i des del País Valencià i en valencià, han sortit a tocar al món.

Amb tot mereixement “Tio Canya” és un emblema del País Valencià i per aquest motiu la Falla Arrancapins, està impulsant una campanya perquè el 2016 sigui declarat Any Tio Canya. Des de Viasona, Racó Català i el grup Tirabol ens sumen a aquesta petició i vivim aquest any amb l'esperit resistent i trencador de la cançó d'Al Tall.
 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.