Viasona té indexats 4.209 grups, 10.372 àlbums i 79.703 cançons

Diguem no

Segueix-nos a Facebook per estar al corrent de les últimes novetats

Un dia la cantant i compositora Dido, de tarannà dolç i tranquil, va emprenyar-se -i molt- amb un suprematista blanc. Sabem que no calen raons per sentir el més profund dels menyspreus per algú que basa la seva posició en la societat en un concepte tan deplorable com l'etnocentrisme, però el racista va aconseguir fer-ho personal. En un episodi que mereixeria capítol a part en un tractat de semiòtica, el figura va exhibir una nul·la capacitat interpretativa -i també una inusual vena sentimental- al considerar que la melangiosa “White Flag”, d'entre totes les cançons del món, era la que millor descrivia l'odi racial i mereixia sonar insistentment al web on exhibia la seva fastigosa propaganda racista. L'artista, irritada, en assabentar-se del despropòsit, va denunciar el fan extremista i no només va apartar la immaculada cançó d'aquesta pila d'excrements digital, sinó que va aconseguir clausurar el femer, fent d'Internet un lloc una mica més net.

L'emprenyament de Dido era majúscul, perquè de totes les cançons de la seva discografia, l'ultra havia escollida la que havia escrit per a demostrar-li a l'ex que d'ella “ningú se n'oblida tan fàcilment, de mi com em dic Florian Cloud de Bounevialle O'Malley Armstrong” (el seu nom real, us ho jurem). Li havia abocat tant cap, cor i fel, que l'havia polida fins a convertir-la en una gota malaia de consum massiu per a turment del noi i satisfacció d'ella. Per aquells a qui els agrada oblidar-se d'antigues relacions, poseu-vos en el lloc del pobre nòvio i en tot el que porta aguantant des de fa anys. S'ha empassat estoicament la punyetera cançoneta a la ràdio del cotxe, quan la seva intenció era canviar de dial, perquè la conquesta de torn li hauria dit que la deixi perquè “és una de les seves balades preferides”, i ho hauria fet sense estavellar el cotxe contra una paret. L'hauria escoltat a fils musicals de botigues mentre comprava llenceria o regals per a celebrar l'aniversari amb l'actual parella; pujant en ascensors preludis d'un cap de setmana romàntic, o a restaurants mentre gaudeix d'una vetllada amb l'estimada. El temps l'hauria entrenat a fer-ho, sense tallar-li ni les ganes, ni la trempera, ni la digestió.

Tornant al suprematista, es pot arribar a entendre que, impulsat pel seu gust musical, tergiversés el significat d'una cançó apolítica com “White Flag” fins a fer-la encabir en la seva visió del món malaltissa. El que seria impensable és que ell, un de la seva corda o algú un graó per sota en l'escala ultra, com un membre del Tea Party o comentarista de la Fox News, se li passés pel cap agafar un tema amb càrrega política que estigués a les antípodes del seu pensament ultramuntà com la mítica “If I Had a Hammer” de Pete Seeger. Per un mínim de decòrum i sentit del ridícul, ningú que tingui Reagan com a gran referent intel·lectual del segle XX seria tan agosarat o -encara més- estúpid de convertir el dur al·legat de Seeger contra la Smith Act dels 1940, una Llei de registre d'estrangers, en proclames a favor de l'expulsió d'immigrants dels Estats Units o en glossa del xèrif Arpaio, constructor d'un camp de detenció a la frontera entre Arizona i Mèxic. I en cas de què algú d'aquesta corda superés els límits de la temeritat i de l'estupidesa humana, ja es podria calçar perquè les crítiques li vindrien de tot arreu, començant pels seus coreligionaris.

Malauradament, Spain is different. I així, en un exercici de cinisme suprem, que mereixeria el seu propi llibre de semiòtica, dedicat a la sobreinterpretació, Esperanza Aguirre ha citat Raimon en un míting del PP a Barcelona. Apropiant-se del “Diguem no” i del “nosaltres no som d'eixe món” per a comparar el sobiranisme amb un totalitarisme, i dotar la seva formació d'una èpica de resistència i lluita que mai no ha tingut, a no ser que sigui per a trepitjar els drets individuals i col·lectius de la resta de la societat. Com a resposta, l'atreviment va rebre una ovació general de la militància reunida. Dubtem molt que cap dels presents tingui precisament ni aquest tema, ni cap de la discografia del cantautor de Xàtiva a la llista de preferits de l'Spotify, però del que sí que estem segurs és que si a la lideressa li hagués donat per desbarrar amb una mica de punk , i hagués deixat anar algú vers de “Podredumbre” de Segismundo Toxicomano, hauria obtingut la mateixa entrega per part de la claca (“Pobredumbre/ Es la sociedad frustrada/ De miseria y de marginación”).

Quan diem que Aguirre practica un exercici de “cinisme suprem”, no utilitzem el qualificatiu gratuïtament,. Raimon va compondre un himne antifranquista en català i això hauria de ser suficient motiu per a quedar exclòs de l'imaginari musical i encara menys per a ser pervertit com arma llancívola per a estigmatitzar l'independentisme català per part d'una de les màximes dirigents d'un partit fundat per un ministre de Franco, que es va presentar a les primeres eleccions democràtiques (sic) amb l'etiqueta de “neofranquista” i on han militat sinistres personatges vinculats a la dictadura.

Tampoc cal anar tan lluny en el temps. Parlem d'una formació política que s'ha negat a condemnar el Franquisme sistemàticament i amb unes joventuts que tenen una tendència natural en ser fotografiades amb el braç dret aixecat enlaire i la bandera espanyola del pollastre. I què dir dels homenatges a la nazi División Azul de la seva delegada del Govern, Maria de los Llanos de Luna, que els ha valgut el retret d'Alemanya. O de l'esperpèntic alcalde de Valladolid, Francisco Javier León de la Riva, que no fa masses dies es disculpava per carta als veïns per les molèsties que els hi pot causar el fet que els tribunals l'obliguin a canviar la nomenclatura de 12 carrers dedicats a la Guerra Civil i al Feixisme?

A Aguirre també li caldria fer memòria i recordar els atacs que ha patit Raimon al País Valencià per part dels seus coreligionaris per contestari i com a prova palpable de la unitat de la llengua catalana davant del negacionisme del blaverisme. No ens creiem que Aguirre no sàpiga que Raimon fou vetat a Canal 9 quan Zaplana, aquell president castís que semblava sortit d'una producció teatral d'Arturo Fernández, es feu amb el control de la Generalitat i començà a sembrar les llavors que han portat a la ruïna que viu el País Valencià. I encara menys ens empassem, perquè ella hi era present, que hagi oblidat com Raimon fou xiulat i increpat en el concert d'homenatge a Miguel Angel Blanco a Madrid de l'any 1997 per cantar en català “País Basc”, una cançó, com introduí el mateix cantant, "prohibida muchas veces durante la dictadura de Franco" -moment d'hostilitat màxima.

És difícil admetre en política un error, però en quan parlem d'un càrrec popular aquesta dificultat es torna en impossibilitat. Amb el PP el que abans era blanc, ara és negre; el que era dalt, ara és abaix, i fins i tot, canviaren la llei de la gravetat si hi veiessin un deix anticonstitucional o contrari a la unitat d'Espanya. Precisament, la Constitució, que no van votar i van atacar amb vehemència, amb el pas dels anys s'ha transmutat en una escriptura de caràcter sagrat i inalterable, menys quan s'ha de seguir els dictats de la troika per introduir el límit de dèficit en la despesa pública o possibilitar que una Borbona accedeixi al tro franquista. També els populars són experts en donar la volta al mitjó i pervertir la naturalesa justa de qualsevol causa i reivindicació. Així, el “No a la Guerra” contra la invasió d'Iraq del 2003 es convertí per obra i boca d'Aznar en un vergonyós “Sí a la Paz”, i la catàstrofe ecològica del chapapote i el crit d'enuig que representava el “Nunca Mais”, va trobar la seva resposta desafiant en un buit “Galicia mais que nunca”
Es podria excusar Aguirre en el fet que va utilitzar Raimon perquè aquest va mostrar les seves reticències a la independència de Catalunya. La comtessa consort de Bornos i gran d'Espanya Aguirre una diferència clau diferència entre ella i Ramon Pelegero i Sanchis que els col·loca en pols completament oposats. El músic va dir que votaria "no" a la independència, però que respectava l'opinió i entenia els qui en són favorables i advocava per la celebració d'una consulta. L'expresidenta de Madrid ni respecta, ni vol entendre els arguments dels independentistes, ni encara menys vol deixar-los votar .

I sí, tot i així, perquè en aquest país hi ha de tot, Raimon va rebre atacs per la seva postura sobre el referèndum del 9N. Pocs, a les xarxes i per part d'uns eixelebrats que no profunditzen més enllà d'un titular o frase treta de context, que possiblement desconeixen la figura del cantant o guarden alguna mena de querella personal contra ell sobre com es guanya la vida, la seva ideologia o no comparteixen l'admiració que desperta en la immensa majoria de la societat pel seu talent, personalitat i trajectòria. Uns insults aïllats que foren elevats a l'exponent de generalitats, i que mereixeren els comentaris, articles i fins i tot alguna portada d'oportunistes qui d'altra forma ho haurien obviat si haguessin provingut de partidaris de l'unionisme. Per acabar, a Aguirre també se li pot retreure que no és ni tan sols original manipulant Raimon i el significat de “Diguem no”. La comparació la manlleva de l'escriptor i articulista valencià Manuel Vicent que en la seva columna d'El País, quatre dies abans que la lideressa, basteix aquesta actualització tramposa de “Diguem no” com a himne contra “los talibanes de la independencia”.

En el proper míting on sigui convidada i tingui ganes jugar amb el significat de cançons que provi amb “Podredumbre” de Segismundo Toxicomano (“Cuando los pordioseros se acuestan/Debajo de los túneles/ Y las alcantarillas abiertas/ Repletas de ratas de ciudad”)

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.