Sento el vent i em porta la pudor
de la meva ciutat i els sorolls se'm fan dies;
veig el mar cada dia més lluny;
escric sense parar milions de "tonteries".

Sé molt bé el que ara no puc dir;
mentrestant faig cançons que agraden o no agraden.
Jo sóc jo des de fa ja uns quants anys.
Han obert el carrer i quatre nanos baden...

Sóc d'aquí, no d'allà. Un moment:
que ho sàpiga tothom, per a mi té importància;
no he vingut per distreure a ningú;
tots patim el mateix, però pocs tenen ànsia.

No penseu que cantant es farà
altra cosa millor que polir la butaca.
I hem cridat algun dia plegats;
però fora fa mal temps: "Quina cançó més maca!"

No patiu que no passarà res
que impedeixi dormir
aquell qui té el son plàcid.
Sembla, doncs, que tots estem bé així,
criant pap i engreixant el nostre ventre flàccid.

I després quan l'acte acabarà,
anireu a dormir, que la son no perdona
i jo demà tornaré a cantar
i passarà el mateix i passarà una estona.

Sento el vent i em porta la pudor
de la meva ciutat i els sorolls se'm fan dies;
veig el mar cada dia més lluny;
escric sense parar milions de "tonteries".