Estenc la roba al celobert amb ulleres de sol
per no ensenyar les marques que encara porto dels llençols
sense rentar que sempre fan olor de tu.

Remeno aquell calaix vermell buscant un cigarret
i només trobo entrades, de cadascun d´aquells concerts que vam veure plegats i volem emmarcar.

El meu balcó vol aturar la guerra amb un cartell tossut i estripat
que com jo sembla no tenir més feina que seguir esperant.

Per què no véns....?

Ensopegant responc el timbre del contestador
però és només propaganda, que deixaran en el replà
perquè la bústia és plena i he perdut la clau.

Posant la tele vaig passant cadenes
que competeixen en cridar més fort fins que l´absurd
i la vergonya aliena fan que en tingui prou.

Per què no véns...?

Estripo pàgines quadriculades, plenes de taques blaves i gargots
que dins la paperera arrugades criden el teu nom.  

Per què no véns...