<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?>
<rss version="2.0" 
     xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/"
     xmlns:wfw="http://wellformedweb.org/CommentAPI/"
     xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/"
 >
<channel>
	<link>http://www.viasona.cat/</link>
	<title>Viasona, la sonoesfera</title>
	<image><title>www.viasona.cat</title><link>http://www.viasona.cat</link><url>http://www.viasona.cat/img/contingut/logo.png</url></image>
	<description>viasona.cat - La sonoesfera</description>
	<language>ca</language>
	<item>
		<title><![CDATA[Cesk Freixas - Qui sap si la tendresa: Primavera valenciana - No tenim por (cançó)]]></title>
		<link>http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/215909</link>
		<pubDate>Wed, 22 Feb 2012 16:09:24 +0100</pubDate>
		<guid>http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/215909</guid>
		<description><![CDATA[Una can]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Ampli: Plàstica musical -7: Blue note]]></title>
		<link>http://musictecaris.blogspot.com/2012/02/plastica-musical-7-blue-note.html</link>
		<pubDate>Wed, 22 Feb 2012 14:21:00 +0100</pubDate>
		<guid>http://musictecaris.blogspot.com/2012/02/plastica-musical-7-blue-note.html</guid>
		<description><![CDATA[Continuem la sèrie plàstica musical, que pretén oferir materials per valorar també aquelles obres del disseny que van acompanyar (i impulsar) l'estètica musical de les obres musicals que arropaven. Trobareu les inoblidables entrades  anteriors aquí.Una a una, són aquestes:1. Mark Ryden album covers2. Alex Grey, the man with the x-ray eyes3. Peter Savlle, dissenyant la new wave 4. Giger, de de l'abisme5. Storm Thorgerson, fascinació i enigma6. Roger Dean, paisatges al·lucinatsAquest capítol, el seté, aborda la història d'una de les millors sèries de portades de tots els temps: les portades de la discogràfica Blue Note. Aquesta discogràfica és la més emblemàtica de quantes van difondre el jazz a partir dels 40. Després, clar, no podem obviar Prestige, Riverside, Impulse, Atlàntic... Blue Note, però ha acabat erigint-se quasi en un estil, en un tipus de jazz que va del swing al hard, un signe de distinció.Blue Note comença la seva producció el 1939, amb el tema Boggie Woogie Stomp i Albert Simmons. Aquesta grabació auroral perdura i està aquí, saltimbanqui i feliç abans de la guerra i com anterior al propi jazz. Des del començament van mostrar cura i dedicació a tot el que acompanyava els discos.Però no va ser fins a mitjans dels 50 (al 56!) que van contractar al dissenyador Reid Miles, un geni del gust i la tipografia, que va aconseguir com a còmplice el fotògraf Francis Wolff. Els dos donarien un toc modern i un aire directe, clar, a les portades aconseguint que el comprador entrés a l'ambient del disc i del músic abans d'escoltar-lo. La seva imprompta, estilitzant, elegant i distingida.Les fotografies de Francis Wolff sempre eren significatives i les treballava usant la técnica bicolor. Partint del blanc i negre, el blanc podia tornar-se blau, groc, carn. La creativitat tipogràfica també és digne de menció: la capacitat d'inventar lletres de Reid Miles sembla obra d'una empresa de tipògrafs i no d'un sol home. L'espai net per la imatge, per la cara o l'instrument del músic.A més, cada una d'aquestes imatges fa justicia a la música que serveix, està a la seva alçada en gust, equilibri, modernitat.Francis Wolff, productor musical a més de fotògraf, sabia captar els moments, els angles significatius que revelaven la personalitat del músic i la seva música. És a dir, que era ell qui triava la fotografia, feia alguns retocs de color, i després Reid Miles composava la portada. Quedava així desterrada l'il·lustració, que havia caracteritzat les primeres portades del jazz.Us oferim un ventall de portades significatives del segell, però us animem a viatjar a través d'Internet per empapar-vos d'aquesta màgia pels ulls. N'hi ha d'exhaustives, per exemple, en aquesta pàgina o aquesta.Hi ha un llibre que resum aquesta història: està aquí. Us recordem també que cada un d'aquests discos és una meravella de llibertat i gràcia. Blue Note és un continent de bellesa, ple i a la nostra disposició. Trobareu centenars de discos a Spotify, aquí. Les biblioteques públiques també us ofereixen un catàleg enorme d'aquests discos eterns.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Gent normal: A LA RECERCA DE MARILYN MONROE]]></title>
		<link>http://www.gentnormal.com/2012/02/la-recerca-de-marilyn-monroe.html</link>
		<pubDate>Wed, 22 Feb 2012 13:46:00 +0100</pubDate>
		<guid>http://www.gentnormal.com/2012/02/la-recerca-de-marilyn-monroe.html</guid>
		<description><![CDATA[S’ha convertit en una de les estrenes més importants de la midseason (la mitja temporada, que va de gener fins a abril), tot i que en un principi la seva temàtica presagiava el pitjor.  Smash (NBC) se centra en un món poc freqüentat per la ficció televisiva: les bambolines i secrets de Broadway, un tema no apte per a tots els públics i que haurà de lluitar per trencar els prejudicis de bona part dels espectadors. L’argument és tan arriscat com atractiu. Dos escriptors de musicals (Christian Borle i Debra Messing) volen crear un nou espectacle basat en la vida d’un dels mites més immortals del cinema: Marilyn Monroe. Les actrius Katharine McPhee, a la vida real semifinalista d’ American Idol, i Megan Hilty encarnen Karen Cartwright i Ivy Lynn, dues noies que es disputen el paper principal de l’obra. La primera és una jove arribada a Nova York a la recerca d’una oportunitat, mentre que la segona porta anys batallant a Broadway per aconseguir un paper protagonista.Un dels principals atractius de la sèrie és la participació de dos pesos pesats del món cinematogràfic: Steven Spielberg i Anjelica Huston. L’anomenat rei Mides de Hollywood, que actua de productor, és un dels grans reclams d’Smash , encara que hagi patinat en les seves darreres incursions televisives (Terra Nova , Falling Skies). Per la seva banda, Angelica Huston -quina coincidència- interpreta el paper de la productora del musical de Marilyn. Amb un petit paper, aconsegueix enlluernar l’espectador cada cop que surt en pantalla i aporta solidesa interpretativa a la sèrie. Huston fa de contrapès a la molt menys experimentada Katharine McPhee, que tot i que aconsegueix fer versemblant el seu personatge (a la vida real McPhee debuta com a protagonista), a estones sembla que no tingui sang a les venes. En aquest sentit, Megan Hilty, la seva contrincant a la ficció, que va ser protagonista d’un dels musicals més importants de Broadway, Wicked, té la força que a ella li falta per fer-nos creure que realment estem dins d’un espectacle teatral. Tot i tenir dues protagonistes gairebé desconegudes, sembla probable que Smash es rendeixi als encants dels sempre efectius cameos i, de moment, ja ha confirmat l’aparició d’Uma Thurman en cinc capítols. Smash és una gran producció i com a tal no s’ha escatimat en res. Des de cançons creades expressament per a la sèrie (¿fem apostes sobre quant trigaran en muntar el musical al Broadway real?), coreografies originals i el millor teló de fons: Nova York. Poc a poc, la ciutat emergeix com una de les grans protagonista de la sèrie i ens regala moments com el passeig d’Anjelica Huston i Jack Davenport, que interpreta el director del musical, per un Times Square borratxo de llums de neó. Smash tira la casa per la finestra i roda en escenaris reals de la ciutat que milers de cops ha aparegut reflectida a la petita pantalla però que poques vegades era autèntica. Només algunes produccions, com Sex and the city o How to Make it in America, han fet que els seus personatges caminessin per les voreres del Manhattan real. Altres sèries amb un marcat accent newyorker, com How I Met Your Mother, s’han hagut de resignar a una ciutat dels gratacels de cartró pedra. Amb tots aquests elements, Smash és ara mateix la “nena mimada" de la NBC, com demostra la campanya de llançament de la sèrie, un autèntic tsunami que va permetre veure l’episodi pilot setmanes abans de l’estrena oficial a través de diferents plataformes iTunes, Vudu o Amazon de forma legal i gratuïta. A més, NBC, per assegurar-se els espectadors, ha programat la sèrie just després de The Voice , un concurs de talents musicals que porta dues temporades arrasant als Estats Units. L’aposta, de moment, els ha sortit molt bé. El dia de l’estrena va obtenir una audiència espectacular, amb més d’11 milions d’espectadors. Amb només tres capítols emesos és aviat per saber si Smash  serà un autèntic èxit. De moment, tots els que teníem por que es convertís en una segona part de Glee , que va passar de ser una sèrie musical a un karaoke amb excés de hits mainstream , podem respirar tranquils. Alejandra Palés]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Catalan! Arts: Catalan Films eMagazine número 2]]></title>
		<link>http://www.catalanarts.cat/web/?q=node/4139</link>
		<pubDate>Wed, 22 Feb 2012 12:21:12 +0100</pubDate>
		<guid>http://www.catalanarts.cat/web/?q=node/4139</guid>
		<description><![CDATA[Ja està disponible el nou número de la revista digital Catalan Films eMagazine. Aquesta edició està dedicada al bon moment que viu el gènere documental a Catalunya. A més, hi trobareu estrenes, festivals i propers projectes. Gaudeix del nou número de Catalan Films eMagazine! Les eMagazines són publicacions digitals quadrimestrals en català, castellà i anglès amb l’objectiu de contribuir en la internacionalització de les empreses culturals catalanes.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Sonabé: Ens fa pudor la boca!]]></title>
		<link>http://sonabe.wordpress.com/2012/02/22/ens-fa-pudor-la-boca/</link>
		<pubDate>Wed, 22 Feb 2012 12:13:45 +0100</pubDate>
		<guid>http://sonabe.wordpress.com/2012/02/22/ens-fa-pudor-la-boca/</guid>
		<description><![CDATA[Avui el Sonabé.cat us presenta un recopilatori ideat i creat des de l&#8217;Empordà per INXAUSTI RECORDS &#38; EATINGSHIT RECORDS, que reuneixen 22 bandes de  HC i Punk cantat en català. El recopilatori porta el nom de Ens fa pudor la boca! i pots encoltar i descarregar la versió digital de l&#8217;àlbum a http://ensfapudorlaboca.bandcamp.com/&#8230; esperem que ben aviat [...]]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Elisenda Soriguera - Poc-moderna: Els potser de Miss Carrussel]]></title>
		<link>http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/215886</link>
		<pubDate>Wed, 22 Feb 2012 11:59:02 +0100</pubDate>
		<guid>http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/215886</guid>
		<description><![CDATA[Per fi hem tingut els 20 minuts que necessit]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Jordi Martí - Històries del sud: De canyes i fang]]></title>
		<link>http://jordimarti.wordpress.com/2012/02/22/de-canyes-i-fang/</link>
		<pubDate>Wed, 22 Feb 2012 11:23:39 +0100</pubDate>
		<guid>http://jordimarti.wordpress.com/2012/02/22/de-canyes-i-fang/</guid>
		<description><![CDATA[Fa cent anys, Blasco Ibáñez va titular Cañas y barro la seva popular novel·la sobre la dura vida als arrossars de l&#8217;Albufera. Dilluns passat, els tortosins Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries i el cantaor de Xàtiva Pep Gimeno Botifarra van cantar al Palau de la Música l&#8217;&#8221;Havanera de canyes i [...]]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Feliu Ventura: País Valencià (PV) Preciós i Valent]]></title>
		<link>http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/214646</link>
		<pubDate>Wed, 22 Feb 2012 11:20:37 +0100</pubDate>
		<guid>http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/214646</guid>
		<description><![CDATA[nAnem a casa de l'"enemic" (segons Antonio Moreno, kefe superior de polesia): la Unversitat d'Alacant i la casa d'Ovidi Montllor. Prop d'on es va concebre "M]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Sonabé: Música indie en directe a la sala Sindicat de Garriguella]]></title>
		<link>http://sonabe.wordpress.com/2012/02/22/musica-indie-en-directe-a-la-sala-sindicat-de-garriguella/</link>
		<pubDate>Wed, 22 Feb 2012 11:17:51 +0100</pubDate>
		<guid>http://sonabe.wordpress.com/2012/02/22/musica-indie-en-directe-a-la-sala-sindicat-de-garriguella/</guid>
		<description><![CDATA[El Sonabé.cat us presenta la proposta de la Sala Sindicat de Garriguella pel 24 i 25 de febrer de 2012: El divendres serà el grup de la Plana de Vic, Mates Mates qui portarà els seus ritmes indie rock a l’escenari. Aquesta jove banda ràpidament s’està fent un lloc a l’escena catalana pel seu estil [...]]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Sonabé: Tramuntana TV entrevista Els Amics de les Arts]]></title>
		<link>http://sonabe.wordpress.com/2012/02/22/tramuntana-tv-entrevista-els-amics-de-les-arts/</link>
		<pubDate>Wed, 22 Feb 2012 10:56:55 +0100</pubDate>
		<guid>http://sonabe.wordpress.com/2012/02/22/tramuntana-tv-entrevista-els-amics-de-les-arts/</guid>
		<description><![CDATA[Avui el Sonabé.cat us presenta la notícia de Tramuntana TV entrevistant Els Amics de les Arts. Carles Pujol, sempre atent a la música a l&#8217;entorn de l&#8217;Empordà, va enregistrar l&#8217;entrevista el dissabte 18 de febrer de 2012 al Media Markt Girona, parlant del nou disc, de les imatges del Cap de Creus i del concert a [...]]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Indiecat - Música en català: El Festival Hostes reuneix a Oliva Trencada, Arthur Caravan, Òscar Briz, Maderita, Ovidi Twins i Rick Treffers]]></title>
		<link>http://indicat.blogspot.com/2012/02/el-festival-hostes-reuneix-oliva.html</link>
		<pubDate>Wed, 22 Feb 2012 10:54:00 +0100</pubDate>
		<guid>http://indicat.blogspot.com/2012/02/el-festival-hostes-reuneix-oliva.html</guid>
		<description><![CDATA[    La discogràfica LaCasaCalva ha configurat un calendari de luxe per celebrar el Festival Hostes, amb tres dies consecutius en tres espais diferents. Tres horaris distints per a  tres sessions dobles. Tres, sí, tres, per a dues accepcions d'una  mateixa paraula: persones allotjades en casa d'altri, perso...nes que  hostatgen algú a casa seua. Açò, ni més ni menys, és Hostes de  lacasacalba.org; una proposta acollidora per a la primavera; tres per a  una unitat lèxica nova: "hostres". El festival començarà el divendres 23 de març a partir de les 23 hores amb l'actuació d'Oliva trencada més Arthur Caravan en la sala Loco Club, en un concert que costarà deu euros. Espai i temps per al jovent de la casa. La banda mallorquina Oliva trencada presentarà, per primera vegada a València, el seu darrer àlbum, el llibre-disc "Perleta negra" (LaCasaCalba Ed., 2011). Es tracta, Perleta negra, d'un aplec de tonades folk-pop d'ambientació surrealista i sabor a sal, la de la Mediterrània. Tindran els illencs uns housemates en sintonia: els xicots d'Arthur Caravan, possiblement el millor grup rock del País Valencià, amb el permís concedit de Senior i el Cor Brutal. Els Arthur Caravan desplegaran el seu "Atles enharmònic", segon treball d'estudi després de l'exitós debut publicat per LaCasaCalba Ed. Atles enharmònic és una cartografia (i una cançografia) rockera, progressiva i experimental.La segona cita serà al dia següent, el dissabte 24,]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Sonabé: Concert de Lagonsales a l’ATV]]></title>
		<link>http://sonabe.wordpress.com/2012/02/22/11319/</link>
		<pubDate>Wed, 22 Feb 2012 10:34:04 +0100</pubDate>
		<guid>http://sonabe.wordpress.com/2012/02/22/11319/</guid>
		<description><![CDATA[El 24 de març de 2012 a l&#8217;ATV de Sarrià trobareu a The Capaces, Bajo Presión i Lagonsales descarregant els seus directes sense treva.]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Gent normal: SUPERVIVENTS DE MIL BATALLES]]></title>
		<link>http://www.gentnormal.com/2012/02/supervivents-de-mil-batalles.html</link>
		<pubDate>Wed, 22 Feb 2012 10:30:00 +0100</pubDate>
		<guid>http://www.gentnormal.com/2012/02/supervivents-de-mil-batalles.html</guid>
		<description><![CDATA[Qui: Nada SurfOn: ApoloQuan: Diumenge 19 de febrerEuros: 20Després de gairebé 16 anys des de la publicació del seu primer disc que, segons alguns pronòstics, els havia d’enviar a l’estatus de “one hit wonder” (grup d’un sol èxit), els Nada Surf van fer parada a Barcelona. El motiu pel qual ens van convocar va ser la presentació del seu darrer disc, el gens menyspreable The Stars Are Indifferent to Astronomy. Aquest va ser el pretext per a què els de Nova York repassessin el més destacat de la seva extensa discografia. Deixo de banda la ironia a què ha sobreviscut l’eclosió de moltes altres bandes que han acabat esdevenint autèntics “one hit wonder”. Però, —per on anàvem...?—, una carrera de 16 anys dóna per molt: per tenir un grapat de grans cançons que conviden al sing-along, bones amistats, o per enredar en Martin Wenk de Calexico i Doug Gillard de Guided by Voices per acompanyar-te de gira. Poca broma. De totes maneres, jo em quedo amb el fet que deixessin satisfets a tots els que van fer acte de presència a l’Apolo el passat diumenge.No despistéssim pas al personal. El primer tram de concert era previsible, basat en el més que notable darrer disc. De fet, em costa d’imaginar una cançó millor que 'Clear Eye Clouded Mind' per posar en marxa la màquina, i més endavant van anar recuperant cançons de l’extensa discografia. Entremig, el políglota Mathew Caws va posar de manifest que conserva un espanyol més que correcte, encara que ell digués el contrari, mentre que Daniel Lorca tirava d’anecdotari per fer que els buits entre cançó i cançó fossin de més bon portar. Tampoc va caldre esperar tant perquè anessin caient els diferents èxits. En tenen molts per triar, però els escollits per la primera part del concert van ser 'Whose Authority', 'Weightless' i '80 Windows'. Entremig, anaven combinant-los amb els més remarcables de l'últim disc, molt precisos en l’execució. Pel tram final es van reservar 'The Way You Wear Your Head' i 'High Speed Soul', i per acomiadar-se momentàniament, 'See These Bones'. Menció a part mereix 'Evolution', versió de Mercromina que ja van incloure en l’àlbum de versions If I had a Hi-Fi; el deliciós accent de Caws en castellà ho va acabar d’engrandir.Hi tornaren, i no un cop, sinó dos, amb bisos on van recuperar el millor de la seva carrera, en el sentit més ampli. El bis el començaren amb la reposada 'Blonde on Blonde' i es van acomiadar amb 'Blankest Year' per fer embogir el personal, tot i que —opinió personal i no intransferible—, potser era un pèl massa calimotxo-festiva. Pel mig queden moltes coses, com la sensació que diumenge al vespre és potser el millor horari per veure concerts si no ets devot de la religió futbolera, però sobretot, un grup entregat al mig format que, malgrat tenir un estil molt marcat —si es vol, previsible—, van deixar palès que, dins d'unes coordenades, saben abastar molts registres. Entranyables i solvents.Fotografia cortesia de l'Alba Najera ]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Sonabé: The Cuit’s]]></title>
		<link>http://sonabe.wordpress.com/2012/02/22/the-cuits/</link>
		<pubDate>Wed, 22 Feb 2012 10:13:32 +0100</pubDate>
		<guid>http://sonabe.wordpress.com/2012/02/22/the-cuits/</guid>
		<description><![CDATA[The Cuit&#8217;s són una banda figuerenca de Ska/fusió amb influències de tot tipus d&#8217;ska i de Drum&#8217;n bass que pretenem fer gaudir al màxim al públic. The Cuit&#8217;s està format per: - Pau Foraster (baix i veu) - Xabi Rodríguez (percussió i coros) - Martí Sánchez (acordió) - Xavi López (guitarra elèctrica) - Àlex Gispert [...]]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Xavier Mercadé - Rockviu: Droga dura]]></title>
		<link>http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/215879</link>
		<pubDate>Wed, 22 Feb 2012 09:45:42 +0100</pubDate>
		<guid>http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/215879</guid>
		<description><![CDATA[DE MOCEDADES AL CONSORCIO, Palau de la M]]></description>
	</item>

</channel>
</rss>

