Així ho certifica un volum de més de 500 pàgines, testimoni d'aquesta riquesa i lluita: La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns (Acadèmia Valenciana de la Llengua). És una obra emocionant que destil·la passió i amor per unes cançons, uns discos i uns artistes que han donat sentit a la música que es fa D'Oriola a Vinaròs. Un estudi de més de dues dècades de treball avalat pel prestigiós musicòleg i crític Josep Vicent Frechina. Un home apreciat pels músics, referent per periodistes, que coordinada la revista de música i cultura popular Caramella, a més de presidir de l'Associació de Tradició i Música (Tramús) i estar darrere d'un dels millors blogs musicals en català, La caseta del plater.

El llibre parla de passat, present i futur. Hi surt tothom. S'analitzen amb profunditat els principals grups i es conclou amb una barreja d'optimisme i denúncia, que en un moment on la música valenciana compta amb tantes propostes, diversificades i de qualitat, i una producció discogràfica constant, topa amb el silenci institucional i mediàtic.

Frechina ha indexat tota la producció en català del País Valencià. Les xifres són engrescadores. En mig segle, prop de 500 grups i cantants han bastit una discoteca amb més d'un miler de referències. En aquest capítol ha comptat amb la col·laboració de Francesc Estrela, que està preparant un nou portal, www.laveudunpoble.org, on s'anirà actualitzant aquest llistat d'artistes i discos.

La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns se suma a la biblioteca de títols essencials sobre la música en català on hi figura el magnífic Diccionari de la cançó. Dels Setze Jutges al Rock Català (Enciclopèdia Catalana), del músic Miquel Pujadó o el revelador Els 60 canten en català (Pagès editors), del col·leccionista Fermí Puig.

Quan es parla molt d'algú, que és el que està passant amb nosaltres, hi ha a qui li agrada i a qui no. No detecto en el nostre cas res especial, i com qualsevol projecte musical, també hi ha qui el critica i qui el defensa.

El que està clar és que Manel surt molt més als mitjans que la majoria de grups nacionals.
No sé si els mitjans parlen massa de nosaltres o massa poc d'altres. Cada redacció tria de què vol parlar, quan ho vol fer i de quina manera, i nosaltres responem i fem entrevistes perquè els periodistes ens les demanen.

Els vostres companys del Sona 9, The Gruixut's han editat recentment també el seu segon disc, Que vénen els indies! (RGB Suports), on reclamen més atenció mediàtica per les bandes del rock'n'roll, davant l'omnipresència del pop i les seves variants.
The Gruixut's sempre ho han reivindicat i possiblement tenen raó. Són gent que a part de tocar rock, tenen una cultura brutal de tota aquesta música i és possible que s'estigui potenciant més altres estils. Tenen el cap molt clar i, a més, saben realitzar aquesta crítica d'una manera positiva, amb sentit de l'humor i sense insultar ningú.

Al fòrum de Racó Català hi ha un parell de fils on fans de Manel i Els Amics de les Arts discuteixen sobre quin dels dos és millor.
Et pot agradar un o altre o els dos. Crec que en general la música no és com el futbol d'un equip o de l'altre, hi ha gent a qui li agradarà un, gent a qui li agradarà l'altre, i gent a qui li agradarà altres grups que no són Manel i Els Amics dels Arts.

Com és la vostra relació amb Els Amics?
Els coneixem, ens hem vist, hem coincidit i hi mantenim una relació molt sana.

Les dues bandes tenien alguns punts en comú. Sorgiu de la cantera del Sona 9, heu estat disc de l'any per Enderrock, teniu un mànager provinent del món de la comunicació, heu tocat al concert de la Fàbrica Damm, fet un doblet al Palau de la Música Catalana, i tots dos feu pop.
Coincidim en espais i temps. En el fons Catalunya no és un país tan gran, i suposo que és normal. Mishima, amb qui compartim empresa de management, Fina Estampa, també ha fet molts concerts que hem fet nosaltres. I en el tema estilístic, efectivament, tots dos fem música pop, però cadascú té el seu registre.

Dimarts es va anunciar que Sopa de Cabra faria un segon Palau Sant Jordi. Us agradaria tocar algun dia allí?
Nosaltres ens sentim més còmodes espais més petits. Preferim tocar cinc dies al Teatre Romea, però si un dia hagués d'arribar... Endavant!

Camps ataca de nou una unitat de la llengua que no s'ha qüestionat mai des del camp de la música, i en un moment on la música del País Valencià brilla per la seva excel·lència, gràcies a una nova generació de creadors criats en l'escola en valencià. "Volen importar el model gallec d'educació. Si el model actual ja era discriminatori, i convertia el valencià amb un rara avis, limitant les vies d'accés a les línies educatives en la nostra llengua, a anys llum de la immersió lingüística, ara toca marginar-la encara més. Jo sóc fill d'aquesta escola valenciana i ells saben que això és el futur, i per això van a capar-la definitivament", explica l'alcoià Alfons Olmo, de VerdCel.